INSTRUMENTS

Introducció

La formació de banda amb la qual desenvolupen la seva activitat els Xeremiers de Sóller és relativament moderna i beu de tres formacions històriques tradicionals a l’illa de Mallorca.

D’una banda la Colla de Xeremiers, formada per un xeremier, encarregat de sonar les xeremies, i un flabioler, encarregat de sonar el flabiol i el tamborí. És l’única de les tres formacions tradicionals que ha arribat continuadament fins als nostres dies. Aquest tipus de formació va quedar reduïda a l’entorn bucòlic de la pagesia i era pròpia dels pastors. Als anys setanta del segle xx arribaren a quedar només dues o tres colles a tot Mallorca, provocant quasi la seva desaparició. Els pilars de la recuperació els posaren Toni Artigues i Joan Morey que iniciaren la renaixença d’aquests instruments mitjançant la documentació i l’estudi de les xeremies i la seva música.

Una altra formació de referència és el Joc de Ministrils. En tractar-se d’una agrupació professional, a Mallorca està documentada la seva presència ininterrompuda des de mitjans del segle xvi fins a principis del segle xx. Al llarg del temps, el nombre i els tipus d’instruments va variar considerablement. Comptava, des dels seus inicis, amb xeremies (tarotes) i baixons i anà incorporant cornamuses, flabiols, alnafils, trompes i trompetes naturals o cromorms per acabar amb la utilització d’instruments moderns a finals del segle xix i principis del segle xx, sempre acompanyats amb instruments de percussió de mides diferents.

I la darrera formació és la Colla de Tres Quartans, formada per unes xeremies, un flabiol i tamborí i una tarota, que també va quedar reduïda a l’àmbit del món rural, convivint amb el Joc de Ministrils i la Colla de Xeremiers fins a la seva desaparició durant la segona meitat del segle xix.

Les Xeremies

Les xeremies són un instrument de la família de les cornamuses típic de les Illes Balears. Estan compostes per les parts següents:

Sac o sarró, és la peça central de l’instrument, s’hi acumula l’aire i té tres orificis d’on emanen la resta de peces. Aquests tres orificis eren els que quedaven a la pell de l’animal un cop escorxat: el coll i les potes davanteres. La col·locació del bufador i el grall a les potes davanteres i dels bordons en el lloc del coll (que queda penjant al davant del sonador) és el que atorga a les xeremies la seva particular morfologia. Antigament es fabricava íntegrament amb pell de cabra o ovella, però avui en dia es fabrica amb materials sintètics moderns.

Bufador, peça per on es bufa i s’injecta aire al sac o sarró. És de fusta i, actualment, té una vàlvula a la part inferior per evitar que el sarró es pugui buidar.

Grall, és la part de l’instrument on es produeix la melodia. Realitzat en fusta, té forma cònica amb vuit forats on col·locar els dits de les dues mans. A la part superior del grall hi ha la canyeta (formada per dues làmines de canya molt fines que vibren al pas de l’aire, de llengüeta doble), que és l’encarregada de produir el so.

Trompes o bordons, són les encarregades de fer notes fixes d’acompanyament (notes pedals). Estan fetes de fusta, en diferents seccions per poder-les afinar i són tres: l’ase (és la principal i produeix el so greu de la tònica) i els fillols, gran i petit (el gran produeix el so de la dominant i el petit una vuitena per sobre de l’ase). A la part superior de cada trompa hi trobam una bruma, una peça de canya de llengüeta simple encarregada de produir el so.

A més, l’instrument es compon d’unes peces d’enllaç fetes de fusta: el braguer, que connecta les trompes amb el sarró, i els nous, que connecten el bufador i el grall amb el sarró.

El Fabliol

El flabiol és un instrument musical de vent fusta emparentat amb la família de les flautes de bec. L’instrumentista, anomenat flabioler, el fa sonar utilitzant només la mà esquerra gràcies a la seva mida reduïda, que li permet deixar la mà dreta lliure per poder tocar el tamborí (a l’inrevés en el cas dels esquerrans). Està fet de fusta i té forma cònica. A l’embocadura (extrem del tub per on es bufa) hi ha inserida una peça coneguda com a tap o tosquet que dirigeix l’aire directament contra el tallavents o bisell, dividint la columna d’aire (una part surt fora de l’instrument i l’altra entra dins del tub) i produint així una oscil·lació causant de la vibració que origina el so. L’alçada del so es modifica gràcies a cinc forats perforats al tub, que es tapen i destapen amb els cinc dits de la mà (tres a la part superior i dos a la inferior). Finalment, i per protegir la integritat de l’instrument, hi ha dues peces metàl·liques col·locades als extrems del tub, que reben el nom de virolles.

El Tamborí

El tamborí és un instrument de percussió. Està constituït per una caixa de ressonància cilíndrica amb estructura de fusta, generalment de lledoner, recoberta de dues membranes de pell, de cabra o ovella, i tensada entre elles amb una corda, que rep el nom de llendera. Per produir l’alçada de so desitjada, compta amb dotze petites peces de pell entrellaçades amb la llendera, conegudes amb el nom de tensors, que faciliten que les pells estiguin més o menys estirades i, per tant, el so sigui més agut o més greu. Mitjançant una petita corretja, el flabioler el sosté amb el dit polze de la mà esquerra (amb la que sona el flabiol) deixant-lo penjar fins a l’alçada del colze i el percudeix amb una sola masseta amb la mà dreta (a l’inrevés en el cas dels esquerrans). En la pell on es percudeix hi ha aferrat un fil doble que vibra quan aquesta és copejada i confereix un so característic a l’instrument, conegut amb el nom de bordons.

Existeixen dues versions de l’instrument, la més estesa uneix les dues pells mitjançant el foradament de les pells als seus extrems, amb un filferro gruixut de reforç, per on passen la llendera i així connectar-les i, l’altra, cada pell es basteix dins un anell de fusta, anomenat riscla, i són aquests anells que queden units amb la llendera.

El Bombo

El bombo és un instrument de percussió de grans dimensions. Els seus precedents els trobem als instruments més grans de percussió del Joc de Ministrils, com ara el tabal o el timbal, que durant segles varen formar part d’aquesta institució musical mallorquina.

Actualment, la seva construcció és pràcticament idèntica al tamborí, incloses les dues versions, només que les mides de totes les parts són més grans, tot i que no estan gens unificades al territori de Mallorca.

Tres són les grans diferències amb el tamborí a l’hora de fer-lo sonar: d’una banda la corretja va penjada a l’esquena del flabioler; d’altra banda s’ha de tenir en compte que els bordons són a la pell contrària d’on es copeja amb la masseta; i, d’altra banda, donat el seu so més greu i profund, sempre realitza un ritme més senzill que la resta de flabiolers dins la banda ja que, pel fet de ser l’únic bombo del grup, és la referència rítmica base per a la resta de sonadors.

El seu ús s’ha fet popular al món tradicional mallorquí des de començaments del segle xxi, moment en el qual va haver-hi un gran creixement de xeremiers i flabiolers i, consegüentment, varen aparèixer les primeres bandes de xeremies.

La Caixeta

La caixeta és un altre instrument de percussió heretat de l’antic Joc de Ministrils. Les seves dimensions són majors que les del tamborí, però prou inferiors a les del bombo. El sonador encarregat de la seva interpretació només toca la caixeta i ho fa amb dues massetes (una per mà). Cal remarcar que, a diferència de bombo i tamborí, només existeix una varietat de construcció, emprant sempre dues riscles on es basteixen les pells i que serveixen per tensar l’instrument i els bordons, igual que en el cas del bombo, estan col·locats a la pell contrària d’on es percudeix.

La Tarota

La tarota és un instrument de vent, de la família dels oboès, format per un tub de fusta de perforació cònica (divisible en dues o tres parts), una transició metàl·lica que rep el nom de tudell i una llengüeta de doble canya. Existeixen dos tipus de tarotes: la tarota seca i la tarota dolça. La tarota seca és la més primitiva, consta de sis forats a la part superior i, opcionalment, pot dur un altre forat a la part inferior. La tarota dolça té claus per facilitar la interpretació de l’instrument, des d’una fins a vuit claus. Històricament, va ser el grup majoritari d’instruments dins el Joc de Ministrils en el seus inicis quan rebia el nom de xeremia. Al llarg del temps va tenir diferents noms i va formar part d’altres formacions tradicionals, com és el cas de la Colla de Tres Quartans (composta per unes xeremies, un flabiol i tamborí i una tarota).